Església parroquial de Sant Llorenç.

l'Església parroquial de Sant Llorenç.

 

El temple de Sant Llorenç (s. XII-XV) és una de les joies arquitectòniques més apreciades de la ciutat de Lleida, guardant un dels conjunts escultòrics més importants de Catalunya, amb algunes peces pertanyents al Museu Diocesà de Lleida.

Tant l'edifici en si, com pel ric material d'escultures, relleus, pintures i capitells que conté, aquesta església és un museu en si mateixa. Certament es pot dir que a la parròquia de Sant Llorenç es pot admirar una de les millors col·leccions de retaules en pedra policromada, sobresortint la imatge de la "Verge dels Fillols" (procedent de la Seu Vella), o l'anomenada "Verge de Saidí", que justificarien ja, una obligada visita a aquest entranyable espai urbà.

L'Església de Sant Llorenç, és, segurament, una de les obres més importants que conserva aquesta ciutat, després de la Seu Vella. L'any 1168 ja apareix documentada, juntament amb la de Sant Ruf i la de Sant Martí, al Ordinatio Ecclesiae Ilerdensis, primer document que ens dóna notícia de la seva existència, encara que no es coneix exactament l'any d'inici de la seva construcció.

Aquest primer edifici romànic, constava d'una sola nau, amb volta apuntada, absis circular i cripta sota l'altar major. Durant el segle XIV el nucli habitat al voltant de Sant Llorenç va créixer enormement. És en aquest moment quan es construeix la nau lateral, anomenada de Santa Bàrbara, amb la façana que dóna a la plaça de Sant Llorenç. Es construeix igualment, en aquesta època les altres dues naus del costat oposat (plaça de Sant Josep), edificant a principis del XV el pòrtic i la portalada d'accés a la nau, també en aquest moment és quan s'aixeca la torre. Aquestes obres es van realitzar gràcies al mecenatge de la família Gallart, motiu pel qual es troba el seu escut en diverses parts, amb la representació d'un gall.

Eren hores d'esplendor per a l'Església, que es van veure truncats per la dissortada Guerra de Successió. L'any 1707, la Seu Vella, convertida en caserna militar, tanca les seves portes al culte i serà llavors quan Sant Llorenç assumirà el caràcter de Catedral, fins l'any 1781 que s'inaugura la Catedral Nova.

Les desgràcies no han acabat. L'any 1936, amb la Guerra Civil, el temple de Sant Llorenç, com gairebé tots els de la ciutat, va ser incendiat, perdent gran part dels tresors artístics i l'arxiu. Es va salvar, miraculosament, una imatge de Jesús a la Creu, obra de l'escultor Llimona, que ocupa un lloc especial exposada a la veneració dels fidels.

El 1940, després de les primeres restauracions, fou consagrada novament i va tornar a assumir la funció de Catedral fins l'any 1956. El
​​any 1989 es va procedir a la neteja i restauració dels retaules de pedra policromada i es va col·locar alabastre en el rosetó i finestrals de les naus laterals. Finalment l'any 2001 va ser restaurada la torre - campanar, retornat l'esplendor primitiu. Així mateix és digne de menció la instal·lació d'un magnífic òrgan, l'any 1990, que acompanya i complementa la bellesa de l'entorn amb la música sacra o de concert.

Font: bisbatdelleida.org

La troballa del sant Crist.

 

El dia 31 de desembre de 1635 van caure forts aiguats a la ciutat de Lleida. Potser fou per aquest motiu que Mn. Pau Mallol volgué fer arranjar una paret, desplomada i amb humitats, a casa seva situada a la placeta de mercat. Per això aquell mateix dia Jaume Nadal, mestre paleta i el seu ajudant Jaume Carpi es posaren mans a l’obra per adobar aquella ruïnosa paret.

 

Tot just havent començat a fer forat, a l’ajudant l’hi sembla veure en l’interior el que semblava un tors humà. Ampliat el forat es trobaren amb el tors d’un Sant Crist, sense cap, mans ni peus. Avisaren ràpidament al reverend Mallol, el qual porta el Sant Cos a un altar de l’església de Sant Llorenç aquella mateixa nit.

 

Mentre s’obria un debat entre les autoritats eclesiàstiques si fora necessari o no d’afegir cap, peus i mans al Sant Cos, ocorregué un fet inesperat; El 4 de Gener de 1636 fou entregat a la Comunitat Eclesiàstica per un penitent, un cap que encaixaria perfectament amb el que faltava al sant Cos.

 

D’aquesta manera decidiren restaurar tota la imatge i el dia 19 de Juliol de 1636 es col·locà solemnement a l’altar Major de l’església de Sant Llorenç. Des d’aquella data la ciutat prengué la imatge com a protector i patró.

 

La devoció a aquest Sant Crist va ser una de les formes de pietat emblemàtiques de la ciutat de Lleida. La imatge i la resta de l’església parroquial van ser cremades durant la guerra civil del 1936. Després de la guerra i, sobretot, entre els pagesos de Lleida va renéixer la devoció vers al Sant Crist; tot i això actualment es una devoció gairebé desconeguda. 

 

El Bisbe Bernardo Caballero de Paredes.

 

Monsenyor Bernardo Caballero de Paredes, natural de Medina del Campo (Valladolid) fou bisbe de Lleida entre els anys 1636 i 1642. Dels seus temps data la troballa del Sant Crist. El bisbe Caballero de Paredes ordenà la formació de l’expedient habitual per tal de garantir l’exactitut de la trobada de la imatge del Sant Crist.

 

Durant el seu episcopat es va succeir un fet molt important per a la història de Catalunya, el 1640 s’inicià la guerra dels Segadors, iniciada el dia de la festivitat del Corpus (Corpus de Sang) el 7 de juny de 1640. Durant aquest temps el bisbe Bernardo tingué una sèrie de dificultats: ell era partidari del monarca castellà Felip IV, mentre que el poble de Lleida ho era dels catalans de Pau Claris.

 

Caballero hagué de fugir de Lleida disfressat de caputxí. Passà per Barbastre i Tortosa i finalment va anar a Castella. Morí el 30 d’abril de 1661.

 

Agraïments: Dionís Gutiérrez i Rosich de la Sala Temàtica d'Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida.
Agraïments: Dionís Gutiérrez i Rosich de la Sala Temàtica d'Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida.